De sobte em quedo adormit. Agafo les coses necessàries, em dono l'últim retoc als cavells i sense pensar-m'ho dos cops, surto de casa. Avui ha de ser un gran dia, ho sé, ho visualitzo.
Només sortir de casa em trobo a la veïna del costat si, aquella tan amargada que té sis fills.
-Hola, avui estàs més maco del normal- em diu somrient.
-Hola, vostè també- no sé si m'ho deia a dolentes o a bones, cosa que seria molt estranya.
Baixo l'ascensor i em trobo amb el Miquel, un home que sempre es queixa de la meva feina i les meves decisions. Però avui, molt amablement, em saluda i, fins i tot, em regala un xiulet nou!
Seguidamente, em trobo la noia de la qual estiz penjat, la Carme. Ella passa de mi totalment; a vegades crec que sóc un fantasma per a ella.
-Hola, ho sento si sóc molt directa però m'agradaria sortir amb tu...
-M'encantaria!- li dic. Posteriorment un nen em para i em fa un petó, un sacerdot em fa firmar-li la seva bíblia i, fins i tot, m'aplaudeixen.
Però, per desgràcia és tot un somni. I ja és l'hora d'anar al parti, però potser el meu somni es fa realitat.
Una hora després...
-Dolent, cec, malparit, desgraciat!- em diu la gent amb la primera decisió polèmica del partitm
I és que ser àrbitre és molt més difícil del que sembla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada